PROJECTE JO, QUÈ PUC DIR? Galeria H2O, Barcelona, 2007 (Català/Castellano/English)
“Aquest projecte, que s'inspira en els concursos d'idees i en el desenvolupament d'obres emblemàtiques per als grans esdeveniments, posa en evidència els tics i deformacions que sofreix la producció artística en el nostre context. Aquesta manera institucionalitzada d'entendre la cultura, al servei dels interessos de la indústria turística, que ha degenerat en el que es coneix com model Barcelona. Maurí recupera aquí la distància, en una construcció paròdica que critica els servilismes de l'art, per a ironitzar sobre la banalització del nostre patrimoni cultural i el nostre capital simbòlic, fent ús d'un exemple tan eloqüent com l'estandardització de l’epidermis gaudiniana”
“4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona és una encarnació artística contraposada a l'arquetip presentat en Enganxa’t a l’art. Podríem pensar que si un projecte proposa una forma de pensar i treballar ordenada, professional, asèptica i fins i tot anodina, l'altre advoca per la bogeria, el caos i la intensitat com únic escenari possible per a la creativitat. No obstant això Jo què puc fer? i Jo què puc dir? Són solament dues cares d'una mateixa realitat, i posen de manifest algunes de les grans contradiccions de la nostra cultura. L'estranya convivència i connexió del plànol subjectiu i la dimensió pública al voltant de la producció artística”
(fragment del text d’Amanda Cuesta pel catàleg de l’exposició a la galeria Fidel Balaguer, 2007. Es pot llegir íntegre annex)
Maurí ironitza sobre aquestes situacions en l’animació en 3D 4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona.
Les animacions es plantegen com a un estudi per dissenyar 4 models de souvenirs inspirats en moments o situacions “memorables” de la ciutat de Barcelona. Maurí, recreat en 3D, representa 4 prototips d’objecte d’estil gaudinià, llestos per a la seva fabricació en sèrie i la seva comercialització com a souvenir. Aquests souvenirs prenen el nom de “Maudins”.
Castellano:
-->
“Este proyecto, que se inspira en los concursos de ideas y en la presentación de obras emblemáticas para los grandes acontecimientos, pone en evidencia los tics y deformaciones que sufre la producción artística en nuestro contexto. Esa manera institucionalizada de entender la cultura, al servicio de los intereses de la industria turística, en que ha degenerado el llamado modelo Barcelona. Maurí recupera aquí la distancia, en una construcción paródica que critica los servilismos del arte, para ironizar sobre la banalización de nuestro patrimonio cultural y nuestro capital simbólico, haciendo uso de un ejemplo tan elocuente como la estandarización de la epidermis gaudiniana”
“4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona (4 Proyectos para convertirme en un souvenir de Barcelona) es una encarnación artística contrapuesta al arquetipo presentado en Enganxat a l’art (Enganchado al arte). Podríamos pensar que si un proyecto propone una forma de pensar y trabajar ordenada, profesional, aséptica e incluso anodina, el otro aboga por la locura, el caos y la intensidad como único escenario posible para la creatividad. Sin embargo Jo què puc fer?(Qué puedo hacer yo?) Y Jo què puc dir? (Qué puedo decir yo?) Son sólo dos caras de una misma realidad, y ponen de manifiesto algunas de las grandes contradicciones de nuestra cultura. La extraña convivencia y conexión del plano subjetivo y la dimensión pública alrededor de la producción artística”
(fragmento del texto de Amanda Cuesta para el catálogo de la exposición en la galería Fidel Balaguer, 2007. Se puede leer íntegro anexo)
Maurí ironiza sobre estas situaciones.
Las animaciones se plantean como un estudio para diseñar 4 modelos de souvenirs inspirados en momentos o situaciones “memorables” de la ciudad de Barcelona. Maurí, recreado en 3D, representa 4 prototipos de objetoe de estilo gaudiniano, listos para su fabricación en serie y su comercialización como souvenir. Estos souvenirs toman el nombre de “Maudins”.
English:
“This project, inspired by the rivalry of ideas and the presentation of emblematic works for the great events, puts into evidence the tics and deformations that artistic production suffers today. That institutionalised way of understanding culture in the interests of the tourist industry, in which it has degenerated the named Barcelona Model. Here, Maurí recuperates the distance, building a parody that criticises the servilities of art, to make irony of the banal process of our cultural patrimony and our symbolic capital, making use of such an eloquent example as the standardisation of the Gaudí-like epidermis.
4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona –4 Projects to become a souvenir of Barcelona - is an artistic incarnation contrasting with the archetype presented in Addicted to art. We could think that if one project proposes an orderly, professional, aseptic and even insipid way of thinking and working, the other pleads madness, chaos and intensity as the only possible scene for creativity. However, Jo què puc fer? (What can I do?) and Jo què puc dir? (What can I say?) are only two sides of the same reality, and they show some of the great contradictions in our culture. The strange coexistence and connection of the subjective dimension, and the public dimension surrounding the artistic production.
(Fragment of the text by Amanda Cuesta for the catalogue of the exhibition in the Fidel Balaguer gallery, 2007. You can read the whole document attached).
Maurí makes irony of these situations.
Comentaris