La gent al carrer camina, no camina.People n the street walk, don't walk, aparador, museu de Mollet a cura de M. Alsina
La gent al carrer camina, no camina. People in the street walk, don’t walk.
L’Aparador. Museu Abelló. Mollet del Vallès, 2006.
Cicle: Confluències en un interval o mapes en la memòria.
Curator: Mercè Alsina
Uns anys després del La, la, la.
Mercè Alsina
Ara farà uns dos anys l’Enric Maurí va patir una metamorfosi (que té caràcter intermitent i continua presentant-se) com a cantautor. És en aquest període que va composar i editar el seu primer disc anomenat Pell de Princesa.
En la seva proposta per a l’Aparador, Maurí incorpora alguns elements d’aquesta experiència en el seu discurs com a artista visual.
La intervenció de Maurí (música, lletra, imatges fixes i altres elements) recupera en forma de cançó una idea per a un projecte artístic.
La idea matriu fou resultat d’una escena de carrer viscuda a la ciutat de Nova York: la imatge dels semàfors on es pot llegir walk o don’t walk segons es permeti el pas de vianants o no. En el desenvolupament d’aquesta escena Maurí incorpora una mirada crítica vers la societat en què vivim, mirada d’altra banda també present en treballs anteriors i en la construcció de la qual l’autor barreja la perplexitat, l’humor, la desorientació i un sentit autèntic de la vida.
Amb el títol de La gent al carrer camina, no camina Maurí desplega la seva percepció cap a temes molt diversos. Les accions que cita són simples, no són escenes descriptives sinó accions sense atributs. I no obstant això, quan diu la gent al carrer camina, no camina o people on the corner piss, don’t piss o la gent al món menja, no menja, per exemple, provoca consideracions de tipus crític i moral.
En la nostra experiència passen coses, es transmet informació, però en definitiva acostumem a donar un pas endavant quan el semàfor es posa en verd sense mirar endarrera.
Utilitzant el català o l’anglès indistintament, cada frase podria ser l’encapçalament d’una problemàtica, d’una realitat enfocada des de la seva perspectiva positiva i des de les seves deficiències.
Hi ha moments però, amb frases com : La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin o Sometimes the power suks my cock, on Maurí s’expressa personalment en relació als poders i reivindica molt irònicament alhora que molt rotundament el seu dret a no formar part del joc. En aquest sentit és clara l’al·lusió al filòsof Francesc Pujols quan el cita en l’última frase de la cançó: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida.
Per a la presentació del projecte Maurí està treballant en l’edició d’un vídeo clip. En aquest cas i a diferència d’altres anteriors, la composició visual incorpora imatges fixes, imatges que ell ha capturat en l’àmbit del carrer. El vídeo clip es va repetint i entre emissió i emissió apareixen uns talls de veu sense imatge, són converses capturades, aleatòries, anònimes. Com tantes converses que captem també de manera aleatòria i anònima en el nostre deambular pel carrer. Són fragments de realitat, expressions inacabades, de vegades interrompudes.
Finalment i en al·lusió al títol del vídeoclip Maurí presenta una fotografia d’una noia que es gira cap a l’espectador mentre espera davant d’un semàfor. Depenent de la posició de l’espectador aquest veu la llum del semàfor en verd o en vermell.
Aquesta imatge incideix en el caràcter obert de les lletres, fragments de les quals apareixen també escrites en el mur de l’Aparador.
Castellano:
Ha surgido como una seta de la inconsciencia. De hecho si repaso muchos de mis trabajos, la inconsciencia tiene un papel muy importante. Es el mecanismo de creación más libre que hay y como que soy un idealista que no quiere dejar de serlo este es el método que te permite que el pensamiento mane sin tener que sospesar si lo que dices y lo que haces puede ser estratégicamente correcto. Quien dice estratégicamente quiero decir comercialmente, socialmente o políticamente. Para mi el arte es un camino de libertades, si desaparece el término, desaparece el arte.
En esta intalación, y repito como en muchos de mis trabajos, no es que quiera decir muchas cosas, de hecho no digo ni dejo de decir, sólo pongo en solfa lo cotidiano. Actúa como un efecto espejo. Pongo en orden cosas que como vamos tan rápido a menudo pasen desapercibidas. Es como tener que aguantar nuestra propia mirada.
(texto de Enric Maurí)
Parte de una escena en una calle de Nueva York: los semáforos en que se puede leer walk o don’t walk.
En el texto de la canción mezcla la perplejidad, el humor y un sentido auténtico de la vida y despliega una secuencia de acciones simples, sin atributos, sin descripción. Y no obstante, cuando dice la gent al carrer camina, no camina ( la gente en la calle anda, no anda )o people on the corner piss, don’t piss o la gent al món menja, no menja ( la gente en el mundo come, no come ), resulta muy elocuente.
Las frases se concatenan, se repiten, en catalán o inglés, en una cadencia continua.
Con frases como : La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin ( Mi casa es mi hogar y no me gusta que especulen con ella ) o Sometimes the power suks my cock, Maurí se expresa desde la candidez, adoptando una postura inocente e irónica. Es clara la alusión al filósofo Francesc Pujols en la última frase de la canción: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida ( Ya compadezco a todos aquellos que tienen que trabajar para ganarse la vida ).
Maurí interpreta la canción desde diversos escenarios: en una manifestación en Londres o en plena montaña, e incorpora imágenes fijas capturadas en la calle. Son fragmentos de realidad, expresiones inacabadas, a veces interrumpidas.
En el muro es pueden ver dibujos y fragmentos de la letra hechos con lápices de colores, que le dan un aire de ingenuidad, y unas pelotas de colores esparcidas por el suelo nos recuerdan que la vida es un juego.
Los dibujos sobre papel fueron hechos durante unas semanas en el momento de levantarse.
(Resumen del texto de Mercè Alsina para el catálogo del proyecto. Se puede leer íntegro anexo)
English:
It has arisen like a mushroom of the unconsciousness. In fact, if I revise many of my works, the unconsciousness has a very important role. It is the mechanism of the freest creation that exists, and as I’m an idealist and don’t want to stop being so, this is the method that permits your thought to flow without having to weigh up if what you say and what you do can be strategically correct. He who says strategically, I mean commercially, socially or politically. For me, art is a path of liberties, if the term disappears, art disappears.
In this installation, and I repeat how in many of my works, it’s not that I want to say lots of things, in fact, I’m not saying, and nor will I stop saying, I only put musical notation into the commonplace. It acts as a mirror effect. I put things into order, those things, which as we are moving so fast, often go unnoticed. It’s like having to tolerate our own look.
(text by Enric Maurí)
Part of a scene in a New York street
In the lyrics of the song he mixes perplexity, humour, and an authentic sense of life and deploys a sequence of simple actions, without attributes or descriptions. And nevertheless, when he says la gent al carrer camina, no camina (people in the street walk, don’t walk) or people on the corner piss, don’t piss or la gent al món menja, no menja (people in the world eat, don’t eat), it turns out very eloquent.
The phrases are connected, repeated, in Catalan or English, in a continuous rhythm.
With phrases like: La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin (My house is my home and I don’t like people who speculate on it) or Sometimes the power sucks my cock, Maurí expresses himself through naivety, adopting an innocent and ironic position. The allusion to the philosopher Francesc Pujols in the last phrase of the song is clear: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida (Now I pity all those who have to work to earn a living).
Maurí performs the song from various locations: in a protest in London
On the wall you can see sketches and sections of the lyrics done in pencil crayon, that give it an air of ingenuity, and some coloured balls scattered on the floor remind us that life is a game.
The sketches on paper were done over a period of a few weeks, just after him waking up each morning.
(Summary of the text by Mercè Alsina for the catalogue of the project. You can read the whole document attached.)
powered by ODEO
Comentaris