Enric Maurí

Voces e sussurros,fundaçao Vera Chaves Barcellos

2011-11-04T04:52:00.000-07:00

Voces e sussurros exposició creada per la Funadació Vera Chaves Barcellos,curadoria porto Alegre,Brasil.,curadoria Vera Chaves
Participen entre altres Sol Lewitt,Paulo Vivacqua, Hanna Collins,Lia Menna Barreto,Bob Wilson,Patricio Farias,Luiz Barth,Vera Chaves,Marlies Ritter, Christo, Rodrigo Braga,Enric Maurí, Michael Chapman,Perejaume....

Festival d’Hivern Sarajevo 2011

2011-08-04T09:07:00.000-07:00

Festival d’Hivern Sarajevo 2011

Part del projecte Tremulouse light que Enric Maurí va realitzar el 2001 sobre la postguerra a Sarajevo.

Fotos, entrevistes i performances varen ser presentats en el Festival d’Hivern de Sarajevo, concretament les Vídeo Performances: Tremolouse Light i Acció Memòria.

2011-08-04T09:03:00.000-07:00

Què és per vostè l'art? Roca Umbert, Granollers

2011-07-27T12:00:00.000-07:00

Què és per vostè l’art?

Enric Maurí

29/04/2011-29/05/2011

Aquest projecte ha estat seleccionat en la convocatòria Rodalies 3 de la taula d’Arts Visuals de Transversal en què participen les ciutats de Girona, Olot, Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú, Reus, Mataró, La seu d’Urgell i Granollers.

El projecte Què és per vostè l’art? s’inspira en una acció realitzada per Enric Maurí l’any 1993, que va consistir en un seguit de trucades telefòniques de manera aleatòria, fent la pregunta ‘què és per vostè l’art?’. Amb el temps, aquella acció ha pres interès en el sector i en la societat. La reflexió sobre aquest fet condueix l’artista a formular de nou aquesta innocent pregunta en una nova acció. Per una banda, perquè és del tot impossible de recuperar les respostes que es van obtenir llavors, i que li van servir per reformular qüestions sobre l’art i la societat, i per l’altra, perquè el context, i en conseqüència la relació art-societat, també és diferent.

En el nou projecte, Maurí incorpora la idea de Pierre Bourdieu que “l’opinió no existeix” entén que és un instrument d’acció política perquè posa en dubte que la producció d’opinió es generi democràticament i que socialment tota opinió tingui el mateix pes. A més a més, en el projecte s’inclouen les hipòtesis de Noëlle Neuman, segons les quals els individus es formen una idea de l’èxit o rebuig de les opinions, que els disposa a exposar opinions en públic o a silenciar-les. Partint d’aquesta hipòtesi, Maurí va fer una acció el mes de març que consistia a preguntar “Què és per vostè l’art? a vianants per diferents zones de la ciutat de Granollers. Les respostes van ser enregistrades en vídeo i es poden veure en la instal·lació. De l’opinió manifestada s’han fet uns gràfics, a partir de mostres que inclouen variables independents i relacionades, com ara l’edat, la professió, els orígens, les ideologies, el gènere i amb diferents críteris com el gust, la transcendència, la presència o la implicació. Alguns d’aquests resultats es poden veure a l’exposició.

A més, s’incorpora la manifestació com a mecanisme històric de reivindicació dels grups socials. Es diu que la primera protesta popular de què es té constància va tenir lloc a Egipte l’any 1166 a.C. durant el regnat del faraó Ramsès III. Els treballadors que construïen el sepulcre del sobirà van veure reduïda la ració diària de menjar i quan la situació va empitjorar, es van declarar en vaga i van fer una manifestació fins al palau reial per demanar més menjar. Finalment ho van aconseguir.

De manifestacions n’hi ha hagut moltes. L’ésser humà s’ha manifestat, és a dir, s’ha expressat en comunitat. Des de l’art diferents artistes han treballat sobre aquest macanisme o l’han documentat, com Joseph Beuys o més recentment Bruno Serranlongue o Ibon Aranberri.

En el cas de Maurí, comença a introduïr d’alguna manera la manisfestació l’any 2004 en la realització del vídeo “People in the street, walk don’t walk” en què l’artista s’infiltra en diferents manifestacions que es produeixen en aquells moments a Londres, amb la cara pintada completament de blanc. Una altra aproximació a la manifestació va ser la realitzada l’any 2010, “La manifestació dels arbres”, una instal·lació realitzada en un bosc on l’Enric dóna paper i llapis als arbres perquè puguin guixar i/o expressar-se.

En la intervenció a Roca Umbert el plantajament es basa en els mecanismes de la manifestació i el dret dels ciutadans a la cultura i a l’art. Per aquesta raó, independentment de la recollida de dades al carrer, es va proposar una acció que va consistir a reivindicar el dret a la cultura com un element bàsic en la formació personal i l’assoliment de les llibertats i els drets individuals i col·lectius. Es va introduir un grup d’alumnes de batxillerat de l’Institut Carles Vallbona en la mecànica de la manifestació per tal de reivindicar un aspecte tan intrínsicament humà com és l’expressió a través de l’art i la cultura. A l’exposició es poden veure les pancartes fetes pels alumnes i les imatges de la marxa des de Roca Umbert fins a la plaça de la Porxada.

2011-07-27T11:56:00.000-07:00

El geni de les coses

2010-04-19T11:37:00.000-07:00

El Geni de les coses comissària Rosa Pera
Exposició Itinerant d'Art Contemporani de la diputació de Barcelona
Artistes: Oscar Abril Ascaso,Kim Adams, Azúa(Martín Azúa i Gerard Moliné) David Bestué/ Marc Vives, Luis gárciga, Joan Lopez Lloret, Ricard Marxer Piñón, Enric Maurí, Minim**( Motos Chikamori i Kyoko Kunoh), Jordi Mitjà, John Wood i Paul Harrison

Bandera no i la manifestació dels arbres

2010-04-19T11:26:00.000-07:00

Espai Mental Vital.Art. 2009

Banderas no i la manifestació dels arbres de: Yamandú Canosa i Enric Maurí

Metaretrat Instal·lació metro Trinitat Nova-Barcelona 2008

2010-04-19T10:18:00.000-07:00

D' Enric Maurí "El dret a la història.

PROJECTE JO, QUÈ PUC DIR? Català/Castellano/English

2008-08-04T06:06:00.000-07:00

“Aquest projecte, que s'inspira en els concursos d'idees i en el desenvolupament d'obres emblemàtiques per als grans esdeveniments, posa en evidència els tics i deformacions que sofreix la producció artística en el nostre context. Aquesta manera institucionalitzada d'entendre la cultura, al servei dels interessos de la indústria turística, que ha degenerat en el que es coneix com model Barcelona. Maurí recupera aquí la distància, en una construcció paròdica que critica els servilismes de l'art, per a ironitzar sobre la banalització del nostre patrimoni cultural i el nostre capital simbòlic, fent ús d'un exemple tan eloqüent com l'estandardització de l’epidermis gaudiniana”
“4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona és una encarnació artística contraposada a l'arquetip presentat en Enganxa’t a l’art. Podríem pensar que si un projecte proposa una forma de pensar i treballar ordenada, professional, asèptica i fins i tot anodina, l'altre advoca per la bogeria, el caos i la intensitat com únic escenari possible per a la creativitat. No obstant això Jo què puc fer? i Jo què puc dir? Són solament dues cares d'una mateixa realitat, i posen de manifest algunes de les grans contradiccions de la nostra cultura. L'estranya convivència i connexió del plànol subjectiu i la dimensió pública al voltant de la producció artística”
(fragment del text d’Amanda Cuesta pel catàleg de l’exposició a la galeria Fidel Balaguer, 2007. Es pot llegir íntegre annex)

Maurí ironitza sobre aquestes situacions en l’animació en 3D 4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona.
Les animacions es plantegen com a un estudi per dissenyar 4 models de souvenirs inspirats en moments o situacions “memorables” de la ciutat de Barcelona. Maurí, recreat en 3D, representa 4 prototips d’objecte d’estil gaudinià, llestos per a la seva fabricació en sèrie i la seva comercialització com a souvenir. Aquests souvenirs prenen el nom de “Maudins”.

Castellano:

“Este proyecto, que se inspira en los concursos de ideas y en la presentación de obras emblemáticas para los grandes acontecimientos, pone en evidencia los tics y deformaciones que sufre la producción artística en nuestro contexto. Esa manera institucionalizada de entender la cultura, al servicio de los intereses de la industria turística, en que ha degenerado el llamado modelo Barcelona. Maurí recupera aquí la distancia, en una construcción paródica que critica los servilismos del arte, para ironizar sobre la banalización de nuestro patrimonio cultural y nuestro capital simbólico, haciendo uso de un ejemplo tan elocuente como la estandarización de la epidermis gaudiniana”

“4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona (4 Proyectos para convertirme en un souvenir de Barcelona) es una encarnación artística contrapuesta al arquetipo presentado en Enganxat a l’art (Enganchado al arte). Podríamos pensar que si un proyecto propone una forma de pensar y trabajar ordenada, profesional, aséptica e incluso anodina, el otro aboga por la locura, el caos y la intensidad como único escenario posible para la creatividad. Sin embargo Jo què puc fer?(Qué puedo hacer yo?) Y Jo què puc dir? (Qué puedo decir yo?) Son sólo dos caras de una misma realidad, y ponen de manifiesto algunas de las grandes contradicciones de nuestra cultura. La extraña convivencia y conexión del plano subjetivo y la dimensión pública alrededor de la producción artística”

(fragmento del texto de Amanda Cuesta para el catálogo de la exposición en la galería Fidel Balaguer, 2007. Se puede leer íntegro anexo)

Maurí ironiza sobre estas situaciones.

Las animaciones se plantean como un estudio para diseñar 4 modelos de souvenirs inspirados en momentos o situaciones “memorables” de la ciudad de Barcelona. Maurí, recreado en 3D, representa 4 prototipos de objetoe de estilo gaudiniano, listos para su fabricación en serie y su comercialización como souvenir. Estos souvenirs toman el nombre de “Maudins”.

English:

“This project, inspired by the rivalry of ideas and the presentation of emblematic works for the great events, puts into evidence the tics and deformations that artistic production suffers today. That institutionalised way of understanding culture in the interests of the tourist industry, in which it has degenerated the named Barcelona Model. Here, Maurí recuperates the distance, building a parody that criticises the servilities of art, to make irony of the banal process of our cultural patrimony and our symbolic capital, making use of such an eloquent example as the standardisation of the Gaudí-like epidermis.

4 Projectes per esdevenir un souvenir de Barcelona –4 Projects to become a souvenir of Barcelona - is an artistic incarnation contrasting with the archetype presented in Addicted to art. We could think that if one project proposes an orderly, professional, aseptic and even insipid way of thinking and working, the other pleads madness, chaos and intensity as the only possible scene for creativity. However, Jo què puc fer? (What can I do?) and Jo què puc dir? (What can I say?) are only two sides of the same reality, and they show some of the great contradictions in our culture. The strange coexistence and connection of the subjective dimension, and the public dimension surrounding the artistic production.

(Fragment of the text by Amanda Cuesta for the catalogue of the exhibition in the Fidel Balaguer gallery, 2007. You can read the whole document attached).

Maurí makes irony of these situations.

The animations are proposed as a design studio for the 4 models of souvenirs inspired by “memorable” moments or locations in the city of Barcelona. Maurí, recreated in 3D, represents 3 prototypes of Gaudi-style objects, ready for their industrial fabrication and their commercialisation as souvenirs. These souvenirs take the name of “Maudins”.

PROJECTE JO, QUÈ PUC FER?

2008-08-04T06:03:00.000-07:00

“... en l'epicentre d'aquesta proposta, densa i ramificada, es troba un treball que concentra, com les pastilles Maggi, tot el sabor del bon brou. Enganxat a l’art és un manifest, la declaració d'una passió desmesurada i d'un somni esvaït. Però amb final feliç perquè, en les històries sobre la solitud del moment creatiu, sempre guanya l'art...”
“... A Maurí, no obstant això, li queda la veritat i, des dels abjectes llimbs pantanosos i solitaris de qui no arriba a la glòria, aixeca una exposició rodona. N’hi ha que tenen ofici. Jo què puc fer? Deriva en un conjunt de treballs en els quals l'artista es reafirma i es creix tocant tots els pals, de la pintura i l'escultura a la fotografia i les peces audiovisuals”
“En les projeccions d'aquest jo abjecte al que abans al·ludia. En el desplegament d'un imaginari surreal de les seves imatges fotogràfiques. En les orgies matèriques de les seves pintures. En els jocs ‘popypoètics’ dels seus objectes escultòrics. En la sublimació d'una videoperformance de gest controlat i aura freda. En tots aquests llocs s'expandeix i ramifica el treball d'Enric Maurí. Són ja molts anys fent realitat l'exigència de moure's en llibertat, saltant d'un estil a un altre i recorrent diferents moments”
(fragments del text d’Amanda Cuesta per al catàleg de l’exposició a la galeria Fidel Balaguer, 2007. Es pot llegir íntegre annex)

El projecte planteja les dificultats de crear a partir de la solitud de l’artista davant les estructures de poder. Tracta de la pràctica de l’art en un món on tothom està d’acord amb la importància de l’art però en el qual l’artista segueix negat i arraconat pel poder. Esdevé en un context que qüestiona el mercantilisme de l’art però no denuncia la potent influència de les grans infraestructures museístiques i mediàtiques en el mercat.
Maurí ironitza sobre aquestes situacions des de la quotidianitat, prenent els elements del seu entorn, del dia a dia, contraposant les coses petites de la vida a la institucionalització, o la sacralització, de l’art.
En l’exposició “El so de l’interval” el 1996 a la galeria Artual, manifestava la seva decisió de no seguir cap estil concret i de deixar fluir els plantejaments de les seves produccions en diferents mitjans, fent ús indistintament de diferents llenguatges.
En Jo què puc fer? l’artista es reafirma, incorporant la seva faceta de cantautor.

Castellano:

“...en el epicentro de esta propuesta, densa y ramificada, se encuentra un trabajo que concentra, como las pastillas Maggi, todo el sabor del buen caldo. Enganxat a l’art (Enganchado al arte) es un manifiesto, la declaración de una pasión desmedida y de un sueño semitruncado. Pero con final feliz porque, en las historias sobre la soledad del momento creativo, siempre gana el arte...”

“... A Maurí, no obstante, le queda la verdad y, desde el abyecto limbo pantanoso y solitario de los que no alcanzaron la gloria, arma una exposición redonda. Los hay que tienen oficio. Jo què puc fer? ( Qué puedo hacer, yo?) deriva en un conjunto de trabajos en los que el artista se reafirma y se crece tocando todos los palos, de la pintura y la escultura a la fotografía y las piezas audiovisuales”

“En las proyecciones de ese yo abyecto al que antes aludía. En el despliegue de un imaginario surreal en sus imágenes fotográficas. En las orgías matéricas de sus pinturas. En los juegos ‘popypoéticos’ de sus objetos escultóricos. En la sublimación de una videoperformance de gesto controlado y aura fría. En todos esos lugares se expande y ramifica el trabajo de Enric Maurí. Son ya muchos años haciendo realidad la exigencia de moverse en libertad, saltando de un estilo a otro y recorriendo diferentes momentos”

(fragmentos del texto de Amanda Cuesta para el catálogo de la exposición en la galería Fidel Balaguer, 2007. Se puede leer íntegro anexo)

El proyecto plantea las dificultades de crear a partir de la soledad del artista ante las estructuras de poder. Trata de la práctica del arte en un mundo en que todos están de acuerdo con la importancia del arte pero en el que el artista sigue negado y arrinconado por el poder. Tiene lugar en un contexto que cuestiona el mercantilismo del arte pero no denuncia la potente influencia de las grandes infraestructuras museísticas y mediáticas en el mercado.

Maurí ironiza sobre estas situaciones desde la cotidianidad, tomando los elementos de su entorno, del día a día, contraponiendo las cosas pequeñas de la vida a la institucionalización, o la sacralización, del arte.

En la exposición “El so de l’interval” (El sonido del intervalo) en 1996 en la galería Artual, manifestaba su decisión de no seguir ningún estilo concreto y de dejar fluir los planteamientos de sus producciones en diferentes medios, haciendo uso indistintamente de diferentes lenguajes.

En Jo què puc fer? (Qué puedo hacer, yo?) el artista se reafirma, incorporando su faceta de cantautor.

English:

(Fragment of the text by Amanda Cuesta for the catalogue of the exhibition in the Fidel Balaguer gallery, 2007. You can read the whole document attached).

Maurí makes irony of these situations.

The animations are proposed as a design studio for the 4 models of souvenirs inspired by “memorable” moments or locations in the city of Barcelona. Maurí, recreated in 3D, represents 3 prototypes of Gaudi-style objects, ready for their industrial fabrication and their commercialisation as souvenirs. These souvenirs take the name of “Maudins”.

Bon viatge - 2003

2007-01-08T04:28:00.000-08:00

Instal·lació permanent a l’estació de la línia groga del metro Maresme i Fòrum, situada en el marc del Fòrum de les Cultures 2004.

Enric Maurí incideix en conceptes com la pluriculturalitat, el mestissatge i el diàleg intercultural. Per això s’ha fet ressò de la realitat actual de Barcelona tot retratant 66 persones entre nadius i residents provinents de diferents indrets del planeta. Amb aquests 66 rostres Maurí, fent ús de la tècnica lenticular i a través de diferents composicions digitalitzades ha confeccionat una sèrie d’onades de mirades i cares.

Però atenent també al concepte expressat de societat en permanent transformació ha introduït un element que permet redefinir de manera permanent també la realitat del moment. Es tracta d’un mirall en el qual l’usuari del metro es reflecteix i passa a formar part de la galeria de retrats. Aquesta integració casual fa que el projecte es renovi cada dia amb les persones que habiten la ciutat, que fan real l’espai del metro i que són un extracte de la societat de la qual formen part, ja sigui com a residents o com a viatgers.

Castellano:

Instalación permanente en la estación de la línea 4 del metro Maresme i Fòrum, situada en el marco del Forum de las Culturas 2004.

Enric Maurí incide en conceptos como la pluriculturalidad, el mestizaje y el diálogo intercultural. Por ello se ha hecho eco de la realidad actual de Barcelona retratando a 66 personas entre nativos y residentes provinentes de diferentes lugares del planeta. Con estos 66 rostros Maurí, utilizando la técnica lenticular y composiciones digitalizadas ha confeccionado una serie de oleadas de miradas y caras.

Pero ateniedo también al concepto expresado de sociedad en permanente transformación ha introducido un elemento que permite redefinir de manera permanente también la realidad del momento. Se trata de un espejo en el que el usuario del metro se refleja y pasa a formar parte de la galería de retratos. Esta integración casual hace que el proyecto se renueve cada día con las personas que habitan la ciudad, que hacen real el espacio del metro y que son un extracto de la sociedad de la cual forman parte, ya sea como residentes o como viajeros.

English:

Permanent exhibition in the metro station of line 4, Maresme i Fòrum, situated in the frame of the Forum de las Culturas 2004.

Enric Maurí insists on concepts like multiculturalism, mixed races and intercultural dialogue. That’s why he has echoed the current reality of Barcelona, photographing 66 people, amongst them natives and residents from different parts of the world. With these 66 faces Maurí, using lenticular technique and digital compositions, has made up a series of waves of looks and faces.

But abiding also by the expressed concept of society in permanent transformation has introduced an element that makes it possible to permanently redefine the reality of the moment as well. It’s a mirror in which the metro user is reflected and goes on to form part of the gallery of faces. This casual integration causes the project to be updated each day with the people who live in the city, who make the space of the metro real and who are an extract of the society of which they are a part, whether as residents or as tourists.

Per Teresa Blanc El Fòrum de les Cultures, que tindrà lloc a Barcelona al llarg del 2004, debatrà aspectes de la globalització i de la nava amalgama d´individus que integren la societat civil de la qual es deriven nous reptes de futur en l´entesa ciutadana. L´estació del Fòrum serà l´espai urbà catalitzador d’aquesta multitunària trobada de les cultures vingudes d´arreu del món, en una ciutat com Barcelona que, com apunta Enric Maurí “en el marc del mediterrani ès un exemple paradigmàtic del continu flux de persones i cultures que li han donat una personalitat propia”. Per a l´ocasió, l’artista ha creat un fris fotografic que arrenca al vestíbul i que continua per un pasadíd al de l’estació, que conté fins a 66 retrats de persones, nadius i residents a la ciutat Comdal provinents de diferents països del planeta. Enmig d’aquesta llarga galeria de retrats hi ha un tram buit, recobert tant sols de miralls, com a interval que enregistra en viu la mobilitat diaria dels usuaris del metro, per tal d´interrelacionar la imatge dels passatgers amb les images fixes. Amb aquesta instal·lació de busts, significativament nus i amb pocs atributs, d’individud que viuen a la ciutat, situats sobre un equiparador i vitalista fons vermell que els unifica atots, es fa ressò d’una realitat present a Barcelona, com a exemple de la mundialització creixent de les ciutats i de l´intens diàleg intercultural que hi recau, amb tots els problemes que es deriven de les practiques socials que sovint tendiesen a incrementar el profund tall existent entre la ciutadania i lexclusió. La técnica lenticular ha permès a Maurí crear un efectiu i móvil retrat col·lectiu de personatges desdoblats, que es refereix a la complexa situació de confluencia de la massa humana que configura els entremats urbans actuals, de carácter sempre caviant i de temporalitat incerta. Les mirades encreuades de rostres multiculturals es projecten sobre el passatger que s’endinsa en el vestíbul i les escales soterrànies de l’estació, mentre el flux real de persones és interceptat i absorbit pel mirall horizontal, tot incorporant l’espectador en l’obra. L´objectiu ès multiplicar la presencia humana i intentar donar a l’obra una dimensió quotidiana mudable, que la renova dia a dia, tal com succeix amb les onades migràtories. Aquesta intervenció té un tractament senzill, de persona a persona. Dóna valor i fluïdesa a les relacions interpersonals dins la inabastable mobilitat multicultural, de manera que sembla deixar obertes les possibilitats futures del mestissatge. Aprofitant la idea de viatge i de trànsit permenent, implica en l’espai de confluencia que es el metro, l’artista planteja l’obra com una invitació a fer una altre mena de viatge, un viatge interènic a través dels ciutadans, dels quals depèn la construcció constant de les urbs i el seu desgast. Una realitat que, com diu l’artista, “ no coneix un final, ja que els fluxus estan en moviment continu així com els nivells d’integració i de participació i els nivellsd´osmosi cultural i existencial entre els diferents individus que conformen el nostre paisatge humà”. Castellano: Buen viaje –Estación Maresme/forum L-4 Barcelona Autor Enric Maurí Teresa Blanc El Forum de las Culturas, que tendrá lugar en Barcelona a lo largo del 2004, debatirá aspectos de la globalización y de la nueva amalgama de individuos que integran la sociedad civil de la cual se derivan nuevos retos de futuropara la cohesión ciutadana. La estación del Fòrum será el espacio urbano catalizador de este multitudinario encuentro de culturas venidas de qualquier parte del mundo en una ciudad como Barcelona que, como apunta Enric Maurí “en el marco del Mediterráneo es un ejemplo paradigmático del continuo flujo de personas y culturas que le han dado una personalidad propia”. Para la ocasión, el artista ha creado un friso fotográfico que arranca en el vestíbulo y continua por el pasillo alto de la estación, que contiene hasta 66 retratos de personas, nativos y residentes en la Ciudad Condal procedentes de diferentes países del planeta. En medio de esta extensa galería de retratos ha dejado un tramo vacío, recubierto tan solo de espejos, como intervalo que graba en vivo la movilidad diaria de los usuarios del metro, con el objetivo de interrelacionar la imagen de los pasajeros con las imágenes fijas. Con esta instalación de bustos, significativamente desnudos y con escasos atributos, de individuos que viven en la ciudad captados sobre un equiparador y vitalista fondo rojo que los unifica a todos, se hace eco de una realidad presente en Barcelona como ejemplo de la mundialización creciente de las ciudades y del intenso diálogo intercultural que recae en ellas, con todos los problemas que se derivan de las prácticas sociales que a menudo tienden a incrementar el profundo corte existente entre la ciudadanía y exclusión. La técnica lenticular ha permitido a Maurí crear un efectivo y móvil retrato colectivo de personajes desdoblados, que se refiere a la compleja situación de confluencia de las masas humanas que cofiguran los entramados urbanos actuales, de carácter siempre cambiante y de temporalidasd incierta. Las miradas entrecruzadas de rostros multiculturales se proyectan sobre el pasajero que se adentra en el vestíbulo y en las escaleras subterráneas de la estación, mintras el flujo real de personas es interceptado y absorbido por el espejo horizontal, incorporando al espectador en la obra. El objetivo es multiplicar la presencia humana e intentar dar a la obra una dimensión cotidiana variable, que la renueve día a día, como ocurre con las oleadas migratorias. Esta intervención tiene un tratamiento sencillo,de persona a persona. Da valor y fluidez a las relaciones interpersonales dentro de la inabarcable movilidad multicultural, de manera que parece dejar abiertas las posibilidades futuras del mestizaje. Aprovechando la idea de viaje y de tránsito permanente, implícita en el espacio de confluenciaque es el metro, el artista plantea la obra como una invitación a hacer otra clase de viaje, un viaje interécnico a través de los ciudadanos, de quienes depende la construcción constante de las urbes y su desgaste. Una realidad que, como dice el artista, “no conoce un final, puesto que los flujos están en movimiento continuo, así como los niveles de integración y participación y los niveles de ósmosis cultural y existencial entre los diferentes individuos que conforman nuestro paisaje humano”.

Els Límits de la pintura

2007-01-08T03:35:00.000-08:00

Els Límits de la pintura 2006-7
Un recorregut per la trajectòria pictòrica en l´obra d' Enric Maurí de 1979 a 1992
Espai Mantal Vital El Fou/Cardedeu/Sant Antoni de Vilamajor.

Paral·lelismes

2007-01-08T02:48:00.000-08:00

Paral·lelismes-2006
La guerra a Sarajeve i a Cardedeu/Vilamajor
amb la col·laboració de Maja Bajevic i Dejan Vekic
EMV.Art Espai Mantal Vital . El fou/Cardedeu/Sant Antoni de vilamajor.

La gent al carrer camina, no camina.

2007-01-08T02:46:00.000-08:00

La gent al carrer camina, no camina. People in the street walk, don’t walk.

L’Aparador. Museu Abelló. Mollet del Vallès, 2006.

Cicle: Confluències en un interval o mapes en la memòria.

Curator: Mercè Alsina

Uns anys després del La, la, la.

Mercè Alsina

Ara farà uns dos anys l’Enric Maurí va patir una metamorfosi (que té caràcter intermitent i continua presentant-se) com a cantautor. És en aquest període que va composar i editar el seu primer disc anomenat Pell de Princesa.

En la seva proposta per a l’Aparador, Maurí incorpora alguns elements d’aquesta experiència en el seu discurs com a artista visual.

La intervenció de Maurí (música, lletra, imatges fixes i altres elements) recupera en forma de cançó una idea per a un projecte artístic.

La idea matriu fou resultat d’una escena de carrer viscuda a la ciutat de Nova York: la imatge dels semàfors on es pot llegir walk o don’t walk segons es permeti el pas de vianants o no. En el desenvolupament d’aquesta escena Maurí incorpora una mirada crítica vers la societat en què vivim, mirada d’altra banda també present en treballs anteriors i en la construcció de la qual l’autor barreja la perplexitat, l’humor, la desorientació i un sentit autèntic de la vida.

Amb el títol de La gent al carrer camina, no camina Maurí desplega la seva percepció cap a temes molt diversos. Les accions que cita són simples, no són escenes descriptives sinó accions sense atributs. I no obstant això, quan diu la gent al carrer camina, no camina o people on the corner piss, don’t piss o la gent al món menja, no menja, per exemple, provoca consideracions de tipus crític i moral.

En la nostra experiència passen coses, es transmet informació, però en definitiva acostumem a donar un pas endavant quan el semàfor es posa en verd sense mirar endarrera.

Utilitzant el català o l’anglès indistintament, cada frase podria ser l’encapçalament d’una problemàtica, d’una realitat enfocada des de la seva perspectiva positiva i des de les seves deficiències.

Hi ha moments però, amb frases com : La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin o Sometimes the power suks my cock, on Maurí s’expressa personalment en relació als poders i reivindica molt irònicament alhora que molt rotundament el seu dret a no formar part del joc. En aquest sentit és clara l’al·lusió al filòsof Francesc Pujols quan el cita en l’última frase de la cançó: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida.

Per a la presentació del projecte Maurí està treballant en l’edició d’un vídeo clip. En aquest cas i a diferència d’altres anteriors, la composició visual incorpora imatges fixes, imatges que ell ha capturat en l’àmbit del carrer. El vídeo clip es va repetint i entre emissió i emissió apareixen uns talls de veu sense imatge, són converses capturades, aleatòries, anònimes. Com tantes converses que captem també de manera aleatòria i anònima en el nostre deambular pel carrer. Són fragments de realitat, expressions inacabades, de vegades interrompudes.

Finalment i en al·lusió al títol del vídeoclip Maurí presenta una fotografia d’una noia que es gira cap a l’espectador mentre espera davant d’un semàfor. Depenent de la posició de l’espectador aquest veu la llum del semàfor en verd o en vermell.

Aquesta imatge incideix en el caràcter obert de les lletres, fragments de les quals apareixen també escrites en el mur de l’Aparador.

Castellano:

Ha surgido como una seta de la inconsciencia. De hecho si repaso muchos de mis trabajos, la inconsciencia tiene un papel muy importante. Es el mecanismo de creación más libre que hay y como que soy un idealista que no quiere dejar de serlo este es el método que te permite que el pensamiento mane sin tener que sospesar si lo que dices y lo que haces puede ser estratégicamente correcto. Quien dice estratégicamente quiero decir comercialmente, socialmente o políticamente. Para mi el arte es un camino de libertades, si desaparece el término, desaparece el arte.

En esta intalación, y repito como en muchos de mis trabajos, no es que quiera decir muchas cosas, de hecho no digo ni dejo de decir, sólo pongo en solfa lo cotidiano. Actúa como un efecto espejo. Pongo en orden cosas que como vamos tan rápido a menudo pasen desapercibidas. Es como tener que aguantar nuestra propia mirada.

(texto de Enric Maurí)

Parte de una escena en una calle de Nueva York: los semáforos en que se puede leer walk o don’t walk.

En el texto de la canción mezcla la perplejidad, el humor y un sentido auténtico de la vida y despliega una secuencia de acciones simples, sin atributos, sin descripción. Y no obstante, cuando dice la gent al carrer camina, no camina ( la gente en la calle anda, no anda )o people on the corner piss, don’t piss o la gent al món menja, no menja ( la gente en el mundo come, no come ), resulta muy elocuente.

Las frases se concatenan, se repiten, en catalán o inglés, en una cadencia continua.

Con frases como : La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin ( Mi casa es mi hogar y no me gusta que especulen con ella ) o Sometimes the power suks my cock, Maurí se expresa desde la candidez, adoptando una postura inocente e irónica. Es clara la alusión al filósofo Francesc Pujols en la última frase de la canción: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida ( Ya compadezco a todos aquellos que tienen que trabajar para ganarse la vida ).

Maurí interpreta la canción desde diversos escenarios: en una manifestación en Londres o en plena montaña, e incorpora imágenes fijas capturadas en la calle. Son fragmentos de realidad, expresiones inacabadas, a veces interrumpidas.

En el muro es pueden ver dibujos y fragmentos de la letra hechos con lápices de colores, que le dan un aire de ingenuidad, y unas pelotas de colores esparcidas por el suelo nos recuerdan que la vida es un juego.

Los dibujos sobre papel fueron hechos durante unas semanas en el momento de levantarse.

(Resumen del texto de Mercè Alsina para el catálogo del proyecto. Se puede leer íntegro anexo)

English:

It has arisen like a mushroom of the unconsciousness. In fact, if I revise many of my works, the unconsciousness has a very important role. It is the mechanism of the freest creation that exists, and as I’m an idealist and don’t want to stop being so, this is the method that permits your thought to flow without having to weigh up if what you say and what you do can be strategically correct. He who says strategically, I mean commercially, socially or politically. For me, art is a path of liberties, if the term disappears, art disappears.

In this installation, and I repeat how in many of my works, it’s not that I want to say lots of things, in fact, I’m not saying, and nor will I stop saying, I only put musical notation into the commonplace. It acts as a mirror effect. I put things into order, those things, which as we are moving so fast, often go unnoticed. It’s like having to tolerate our own look.

(text by Enric Maurí)

Part of a scene in a New York street: the traffic lights on which you can read walk or don’t walk.

In the lyrics of the song he mixes perplexity, humour, and an authentic sense of life and deploys a sequence of simple actions, without attributes or descriptions. And nevertheless, when he says la gent al carrer camina, no camina (people in the street walk, don’t walk) or people on the corner piss, don’t piss or la gent al món menja, no menja (people in the world eat, don’t eat), it turns out very eloquent.

The phrases are connected, repeated, in Catalan or English, in a continuous rhythm.

With phrases like: La meva casa és la meva llar i no m’agrada que hi especulin (My house is my home and I don’t like people who speculate on it) or Sometimes the power sucks my cock, Maurí expresses himself through naivety, adopting an innocent and ironic position. The allusion to the philosopher Francesc Pujols in the last phrase of the song is clear: Ja planyo a tots aquells que han de treballar per guanyar-se la vida (Now I pity all those who have to work to earn a living).

Maurí performs the song from various locations: in a protest in London, or out in the mountains, and incorporates fixed images captured in the street. They are fragments of reality, unfinished expressions, sometimes interrupted.

On the wall you can see sketches and sections of the lyrics done in pencil crayon, that give it an air of ingenuity, and some coloured balls scattered on the floor remind us that life is a game.

The sketches on paper were done over a period of a few weeks, just after him waking up each morning.

(Summary of the text by Mercè Alsina for the catalogue of the project. You can read the whole document attached.)

Simulació-seducció i un paisatge

2007-01-08T02:45:00.001-08:00

Exposició Simulació-seducció i un paisatge

Galeria Antonio de Barnola – Barcelona, 2005 –

Hi ha dos treballs que anticipen aquest projecte.

La instal·lació Bon Viatge, que versa sobre la pluralitat cultural de Barcelona, i la publicació del CD i DVD Pell de Princesa.

Elements sobre la personalitat, els desitjos i les prefiguracions de presents i futurs, que llavors van quedar a un costat, han trobat una certa ressonància a Simulació/Seducció i un paisatge. La faceta de cantautor li va fer parar esment sobre alguns treballs que ja havia iniciat anteriorment però que romanien inèdits.

Va recuperar material per a tres vídeos. En tots ells apareixia l’element de simulació i seducció, comú en el món de la comunicació i la publicitat, i de gran repercussió en la nostra vida quotidiana. Reprodueixen situacions, algunes amb caràcter de performance, que documenten aspectes de la realitat. De fet Simulació/Seducció i un paisatge bé podria tractar-se del títol d’una pel·lícula on es teixeix un discurs de discursos.

Vídeo Mazinger Z Un home interpreta diferents personatges de la sèrie Mazinger Z.

Vídeo Suplantació Sèrie en què diferents personatges afirmen ser Enric Maurí.

Vídeo Acció a Alexanderplatz Es tracta d’una simulació de discurs a Alexander Platz, Berlín.

Sèrie I un paisatge. Són imatges que de sempre, hagi anat on hagi anat i durant el temps que sigui, han estat amb ell, han crescut, han donat fruit, els ha caigut la fulla, han patit les gelades, ... Per tot això no ha volgut fotografiar un instant sinó un moment, just per apreciar molt lleument uns canvis, els produïts per un moment de brisa.

En un dels tríptics ha incorporat el concepte del pas del temps no tant en el propi paisatge sinó en la persona que el mira.

I una micro instal·lació que és un relat sobre el pas del temps, la vanitat i les infinites oportunitats de modelar-nos segons la nostra voluntat o el nostre desig.

Castellano:

Hay dos trabajos que anticipan este proyecto.

La instalación Bon Viatge ( Buen Viaje ), que versa sobre la pluralidat cultural de Barcelona, y la publicación del CD y DVD Pell de Princesa ( Piel de princesa ).

Elementos sobre la personalidad, los deseos y las prefiguraciones de presentes y futuros, que entonces quedaron a un lado, han encontrado un cierto eco en Simulació/Seducció i un paisatge (Simulación/seducción y un paisaje). La faceta de cantautor le hizo reparar en algunos trabajos que ya había iniciado anteriormente pero que permanecían inéditos.

Recuperó material para tres vídeos. En todos ellos aparecía el elemento de simulación y seducción, común en el mundo de la comunicación y la publicidad, y de gran repercusión en nuestra vida cotidiana. Reproducen situaciones, algunas con carácter de performance, que documentan aspectos de la realidad. De hecho Simulació/Seducció i un paisatge ( Simulación/seducción y un paisaje ) bien podría tratarse del título de una película en que se tejiera un discurso de discursos.

Vídeo Mazinger Z Un hombre interpreta diferentes personajes de la serie Mazinger Z.

Vídeo SuplantacióSuplantación) Serie en que diferentes personajes afirman ser Enric Maurí. (

Vídeo Acció a Alexanderplatz ( Acción en Alexandeplatz ) Se trata de una simulación de discurso en Alexander Platz, Berlín.

Serie I un paisatge ( Y un paisaje ). Son imágenes que de siempre, haya ido donde haya ido y durante el tiempo que sea, han estado con él, han crecido, han dado fruto, les ha caído la hoja, han sufrido las heladas, ... Por todo esto no ha querido fotografiar un instante sino un momento, justo para apreciar muy sutilmente unos cambios, los producidos por un momento de brisa.

En uno de los trípticos incorpora el concepto del paso del tiempo no tanto en el propio paisaje sino en la persona que lo mira.

Y una micro instalación que es un relato sobre el paso del tiempo, la vanidad y las infinitas oportunidades de modelarnos según nuestra voluntad o nuestro deseo.

English:

There are two works that anticipate this project.

The exhibition, Bon ViatgeGood trip), which is about the cultural diversity of Barcelona, and the publication of the CD and DVD Pell de Princesa (Princess skin). (

Elements regarding the personality, the dreams, and the prefigurations of presents and futures, which were then left to one side, have found a certain impact in Simulació/Seducció i un paisatge (Simulation/seduction and a landscape). His singer-songwriter side caused him go back and repair some works that he had began previously but left inedited.

He retrieved material for three videos. In all of them an element of simulation and seduction appeared, common in the world of communication and publicity, and of great impact in our daily life. They reproduce situations, some with character of performance, which keep a record of aspects of reality. In fact, Simulació/Seducció i un paisatge (Simulation/seduction and a landscape) could well be the title of a film in which a discourse of discourse is weaved.

Video - Mazinger Z: A man plays different characters from the Mazinger Z series.

Video - SuplantacióSupplanting) Series in which different characters affirm that they are Enric Maurí. (

Video - Acció a Alexanderplatz Alexandeplatz) (Action in This is a simulation of discourse in Alexander Platz, Berlín.

Series - I un paisatge (And a landscape). These are images which have always been with him, wherever he has gone and for whatever amount of time. They have grown, borne fruit, have lost their leaves, and suffered the frost, … That’s the reason why he hasn’t wanted to photograph an instant, but a moment, just to very subtly appreciate some changes, those caused by one moment of breeze.

In one of the triptychs he incorporates the concept of the passing of time, not in the landscape itself but in the person who looks at it.

And a micro installation, which is an account of the passage of time, vanity, and the infinite opportunities of modelling ourselves according to our will and our desire.

Exposició 7.2

2007-01-08T02:44:00.000-08:00

Exposició 7.2

Centre d´art santa Mònica – barcelona, 2002 –

Curator: Montse Badia

Artistes: Joana Cera, Alicia Framis, Glòria Martí, Mireya Masó, Enric Maurí, Julia Montilla, Tere Recarens.

És un projecte que parteix de les impressions rebudes per l´artista Enric Maurí en la seva estada a la ciutat de Sarajevo a finals de l´any 2000.

La decisió d’iniciar el projecte en aquell moment respon a una voluntat d’aproximació després del refredament del conflicte en els medis de comunicació, després d’un estrany silenci darrera l’impacte de la guerra.

Maurí estava especialment interessat en el moment de la postguerra, en el moment en què Sarajevo ja no és notícia, en el moment en què la resta del món creu que ja està tot solucionat i inicia el seu particular oblit, dirigint la mirada a altres indrets, a altres guerres, a altres fenòmens.

Amb la idea de continuum i de vinculació entre tots els esdeveniments ocorreguts en el nostre planeta, Maurí sent una necessitat, potser per la proximitat cultural i geogràfica, de no participar d’aquest oblit generalitzat i d’implicar-se en el dia després.

Decideix treballar en les llacunes d’una societat fragmentada, envaïda per la brutalitat. És per això que es desplaça a la ciutat de Sarajevo, per entendre tot el que comporta la precarietat, el desmembrament, els buits, viure amb els fantasmes del passat, viure en la incertesa d´un futur inexistent, el nou ordre, la reconstrucció, les reparacions, les febleses…

El cos d’obra d’aquest projecte és molt extens, en aquest dossier solament es referencien dues de les peces que han estat exposades.

Castellano:

Es un proyecto que parte de las impresiones recibidas por el artista Enric Maurí en su estancia en la ciudad de Sarajevo a finales del año 2000.

La decisión de iniciar el proyecto en aquel momento responde a una voluntad de aproximación después del enfriamiento del conflicto en los medios de comunicación, después de un extraño silencio tras el impacto de la guerra.

Maurí estaba especialmente interesado en el momento de la posguerra, en el momento en que Sarajevo ya no es noticia, en el momento en que el resto del mundo cree que ya está todo solucionado e inicia su particular olvido, dirigiendo la mirada a otros lugares, a otras guerras, a otros fenómenos.

Con la idea de continuum y de vinculación entre todos los acontecimientos ocurridos en nuestro planeta, Maurí siente una necesidad, quizás por la proximidad cultural y geográfica, de no participar de este olvido generalizado y de implicarse en el día después.

Decide trabajar en las lagunas de una sociedad fragmentada, invadida por la brutalidad. Por todo ello se desplaza a la ciudad de Sarajevo, para entender todo lo que comporta la precariedad, el desmembramiento, los vacíos, vivir con los fantasmas del pasado, vivir en la incertidumbre de un futuro inexistente, el nuevo orden, la reconstrucción, las reparaciones, las debilidades…

El corpus de obra de este proyecto es muy extenso, en este dossier solamente se referencian dos de las piezas que han sido expuestas.

English:

This is a project that breaks with the impressions received by the artist Enric Maurí during his stay in the town of Sarajevo at the end of the year 2000.

The decision to begin the project in that moment responds to a will of approximation following the calming of the conflict in the media, after a strange silence following the impact of the war.

Maurí was especially interested in the post-war period, the moment in which Sarajevo has become old news, the moment in which the rest of the world believes that everything is now solved and begins their individual oblivion, directing their focus to other places, other wars, other phenomenon.

With the idea of continuum and of entailment between all the events that have taken place on our planet, Maurí feels a necessity, perhaps due to cultural and geographical proximity, to not participate in this generalised oblivion and to get involved days later. He decides to work between the gaps of a disjointed society, invaded by brutality. For that reason, he goes to the town of Sarajevo, to understand all that which involves instability, the destruction, the emptiness, living with the ghosts of the past, living with the uncertainty of a non-existent future, a new order, the reconstruction, the repairs, the weaknesses…

The corpus of work in this project is very extensive; this dossier only makes reference to two of the pieces that have already been exhibited.

Combats i somnis

2007-01-08T01:46:00.000-08:00

Exposició Life´s Rounds

Galeria 44 – Barcelona, 2002 –

Curator: Mercè Alsina

Artistes: Enric Maurí

Combats i somnis

Des que a inicis del 2001 Enric Maurí al·ludí a la vida privada de Sara Williams, en la mateixa direcció i durant un any ha desenvolupat també el projecte Tremulous light, sobre Sarajevo i l’ésser humà en estat límit.

Un component de reflexió sobre l’experiència de viure i de ser ha pres una rellevància significativa en el conjunt de la seva obra.

Life’s rounds –nom que és també el nom genèric de l’exposició – pren el títol de la vídeo – acció que es presenta en forma d’instal·lació. En aquesta es projecten una sèrie de combats que Maurí lliura contra set oponents imaginaris – art, família, poder, diner, religió, estat i ell mateix -. Aquests combats són una al·legoria de la lluita diària de la vida contra tot allò que ens condiciona i contra les nostres pròpies imposicions. En la recreació de l’escenari dels combats – amb els guants i el sac de Maurí-, l’espectador pot lliurar els seus propis combats, que seran fotografiats i incorporats immediatament a l’exposició. Si en el rerafons d’aquesta acció trobem una clara referència a la idea de llibertat individual, també es recull el mateix concepte però amb un esperit totalment fresc i divertit a Dolce Vita.

En el conjunt de peces elaborades sota aquest títol, un personatge deambula pel camp o per la ciutat gaudint de múltiples avantatges que la societat de consum ens ofereix a través del llenguatge publicitari: diner, viatges, vacances... felicitat.

Els personatges apareixen entre mig de diverses fotografies preses en diferents espais – traient diners d’un caixer, seient en un improvisat pike-nike al camp...-. Són la imatge dels que creuen en una vida fàcil plena d’oportunitats, els que en tenen prou amb una buida felicitat individual basada en l’standing.

Ales són dues imatge d’un somni, d’un ideal. El concepte de llibertat possible per a cada individu. Un camí sense definir, uns horitzons sense fronteres. És el contrapunt a una mirada crítica carregada d’ironia.

Fotografia, vídeo, instal·lació, però també la recuperació d’alguns dibuixos o pintures que Maurí no ha deixat de fer durant tota la seva trajectòria però que no havia mostrat en les seves darreres exposicions. Aquestes obres són concebudes per Maurí com una idea de procés de construcció, com embrions de la formació d’un pensament.

Maurí com sempre irònic però íntim.

Mercè Alsina

Castellano:

Desde que a inicios del 2001 Enric Maurí aludió a la vida privada de Sara Williams, en la misma dirección y durante un año ha desarrollado el proyecto Tremulous light, sobre la situación de posguerra en Sarajevo y el ser humano en estados límite.

Un componente de reflexión sobre la experiencia de vivir y de ser ha tomado una relevancia significativa en el conjunto de su obra.

Life’s rounds –es el nombre genérico del proyecto y toma el título de la vídeo–acción que se presenta en forma de instalación. En ella se proyectan una serie de combates que Maurí libra contra siete oponentes imaginarios – arte, familia, poder, dinero, religión, estado y él mismo -. Estos combates son una alegoría de la lucha diaria de la vida contra todo aquello que nos condiciona y contra nuestras propias imposiciones. En la recreación del escenario de los combates – con los guantes y el saco de Maurí-, el espectador puede libra sus propios combates, que serán fotografiados e incorporados inmediatamente a la exposición.

En esta acción hay una clara referencia a la idea de libertad individual.

English:

Since the beginning of 2001, Enric Maurí alluded to the private life of Sara Williams, in the same direction and over one year he has developed the project Tremulous light, about the post-war situation in Sarajevo and the human being in extreme states.

A component of reflection on the experience of living and being has taken a significant relevance in his collection of work.

Life’s rounds – this is the generic name of the project and takes its title from the action video presented as an exhibition. In it, a series of combats are projected that Maurí releases against seven imaginary opponents – art, family, power, money, religion, state and self -. These fights are an allegory of daily fighting in life against all that which determines us against our own impositions. In the regeneration of the scene of combats – with Maurí’s gloves and bag -, the spectator can release his or her own combats, which will be photographed and incorporated immediately into the exhibition.

In this act there is a clear reference to the idea of individual liberty.

DISTÀNCIA INETRIOR

2007-01-08T01:45:00.000-08:00

EXPOSICIÓ DISTÀNCIA INTERIOR

GALERIA 44 – 2000 –

Curator: Mercè Alsina

Artistes: Eugènia Balcells, Enric Maurí, Carlos Pazos, América Sánchez i Mayte Vieta.

DISTÀNCIA INETRIOR

La distància interior al·ludeix a un recorregut, a les anades i vingudes pel flux continu però no sempre conscient entre l’artista i el món.

La distància interior respon a un itinerari que es fa quotidià perquè és el camí d’execució d’una obra, sigui quin sigui el procediment material. És el seguit de relacions multidireccionals que participen d’una interpretació del món i una posterior reducció a les coordenades que perfilaran els trets d’una obra i el moment de la seva conclusió i de la seva represa.

L’artista es projecta en aquest trànsit, i la implicació d’elements molt propers a la seva intimitat, d’un pensament social però alhora vehicle artístic, d’uns objectes quotidians i alhora transcendentals, són producte d’un reconeixement en aquest viatge interioritzat.

En la vídeo – instal·lació de l’Enric Maurí l’espai exterior es projecta en una superfície fràgil que el tanca en el seu interior.

L’artista exterioritza el seu interior i el projecta cap enfora. El cos com un trànsit d’alè vital, una obertura contínua que aspira i expulsa. L’alè com a manifestació entelada del jo.

Mercè Alsina

Allà Enllà

2007-01-08T01:43:00.000-08:00

Exposicions

Allà Enllà

Centre d´Art Santa Mònica Barcelona, 1999.

Comisaria-Curator: Marisa Díez de la Fuente

Presentació

Cor, Allò de dins, Simulació i Seducció, l´ombra del jo i Crisàlida són alguns dels “títols” sota els quals Enric Maurí agrupa els treballs que presentem aquí i que verbalitzen molt bé el seu interès clar per harmonitzar una varietat d´identitats.

Fusionat amb el seu dia a dia, forma i transforma allò que el rodeja per la qual cosa combat i s´endinsa en el més profund del seu ésser per vomitar-ho després i ordenar allò que l´excedeix. Cadascuna de les seves obres fa al·lusió a algunes de les seves múltiples qüestions i amb més o menys insistència, les afronta de manera intensa i honesta, valenta i directa. Com ell mateix diu en paraules de Christa Wolf: “Ningú no pot dir que coneix un paisatge quan només l´ha creuat a cavall.”

Efectivament, no és precisament còmode el seu apropament a l´art, és més una travessia pel desert on la realitat varia, se subjectiva, sorgeixen sentiments, emocions, canvis i contradiccions, màscares i judicis.

Marisa Díez de la Fuente

Allà Enllà

Quan un ha d’escriure d’ell mateix no fa altra cosa que descriure’s, faci el que faci. És per això que em travesso amb la paraula i diria, malgrat la vergonya, com si mirés a través del mirall sense tallar-me.

Sempre estic allà enllà, ni més lluny ni més a prop. Un terreny àrid, on bufa el vent en la desincronització. O sigui, l’inrevés d’estar al lloc adient en el moment més adequat. I aquesta manera d’actuar, de mirar el món, és el que ha vertebrat el meu treball, fora d’estratègies ni de reforçaments teòrics d’altri. És el terreny de l’allà enllà, on el pensament brolla sense l’encotillada necessitat de quedar bé. I així surten les obres, com un bolet que no ha tingut en compte si era tardor o era primavera. El treball a partir de la llibertat, més enllà dels supòsits, amb la contradicció de la dislèxia i la benedicció del caos.

Un llenguatge sobre suports diversos i canviants. Una cronologia indeterminada que dóna vigència a obres de diferents moments, que configuren sèries que romanen obertes i poden ser represes en el temps.

Tal vegada això em porta a camins inclassificables, en un món que ens dóna regles des de la naixença fins a la mort.

Si no tens la vida per prendre-la, què és la vida?

Amb tot, això es desenvolupa en els límits, a la frontera de la incredulitat, en la desmitificació, en la indulgència...En l’entesa que les coses, més enllà d’entendre-les, cal sentir-les, penetrar-les, i deixar-se endinsar per arribar a la transmutació.

En un avui on tot és ficció, solament ens queda la ficció per a creure.

Castellano:

Cor ( Corazón ) , Allò de dins ( Aquello de adentro ), Simulació i Seducció ( Simulación y seducción ), l’ombra del jo ( La sombra del yo ) y Crisálida ( Crisálida ) son algunos de los “títulos” con que Maurí agrupa los trabajos del proyecto Allà Enllà ( Allá Allende ) y que verbalizan muy bien su interés claro por armonizar una variedad de identidades.

Fusionado con su día a día, forma y transforma lo que le rodea por lo cual combate y penetra en aquello más profundo de su ser para vomitarlo después y ordenar lo que le excede. Cada una de sus obras hace alusión a algunas de sus múltiples cuestiones y con mayor o menor insistencia, las afronta de manera intensa y honesta, valiente y directa. Como él mismo dice en palabras de Christa Wolf: “Nadie puede decir que conoce un paisaje cuando solamente lo ha cruzado a caballo.”

Efectivamente, no es precisamente cómodo su acercamiento al arte, es más una travesía por el desierto donde la realidad varía, es subjetiva, surgen sentimientos, emociones, cambios y contradicciones, máscaras y juicios.

(Texto de Marisa Díez de la Fuente para el catálogo de la exposición en el CASM)

Cuando uno riene que escribir sobre si mismo, no hace otra cosa que describirse, haga lo que haga. Es por ello que me atravieso con la palabra y diría, a pesar de la vergüenza, como si me mirara a través del espejo sin cortarme.

Siempre estoy allá allende, ni más lejos ni más cerca. Un terreno árido, donde sopla el viento en la desincronización. O sea, lo contrario de estar en el lugar apropiado en el momento más adecuado. Y esta manera de actuar, de mirar el mundo, es lo que ha vertebrado mi trabajo, lejos de estrategias ni de refuerzos teóricos de otros. Es el terreno de allá allende, donde el pensamiento mana sin la encorsetada necesidad de quedar bien. Y así surgen las obras, como una seta que no ha tenido en cuenta si era otoño o era primavera. El trabajo a partir de la libertad, más allá de los supuestos, con la contradicción de la dislexia y la bendición del caos.

Un lenguaje sobre soportes diversos y cambiantes. Una cronología indeterminada que da vigencia a obras de diferentes momentos, configurando series que permanecen abiertas y pueden ser retomadas en el tiempo.

Quizás esto me lleva a caminos inclasificables, en un mundo que nos da pautas desde el nacimiento hasta la muerte.

Si no tienes la vida para tomarla, qué es la vida?

Con todo, esto se desarrolla en los límites, en la frontera de la incredulidad, en la desmitificación, en la indulgencia... En el entendido que las cosas, más allá de entenderlas, se tienen que sentir, penetrar y dejarse adentrar para llegar a la transmutación.

En un hoy dónde todo es ficción solamente nos queda la ficción para crecer.

English:

Cor ( Heart ) , Allò de dins (That from inside ), Simulació i Seducció ( Simulation and seduction ), l’ombra del jo ( The shadow of I ) y Crisálida ( Chrysalis ) are some of the “titles” with which Maurí groups the works from the project Allà Enllà ( there and beyond ) and that express very well his clear interest in harmonising a variety of identities.

Merging with his day by day, he forms and transforms what surrounds him into that which combats and penetrates the depths of his being, to later vomit it and put into order what exceeds it. Each one of his works makes allusion to some of his multiple questions and with major or minor insistence, faces them in an intense, honest, brave and direct way. Like he himself says in the words of Christa Wolf: “Nobody can say that they are familiar with a landscape when they have only crossed it on horseback.”

Effectively, his approach to art is not precisely comfortable, it is more of a crossing of the dessert where the reality varies, is subjective, feelings, emotions, changes and contradictions, masks and judgements arise.

(Text by Marisa Díez de la Fuente for the catalogue of the exhibition in the CASM)

When one has to write about oneself, one does nothing but discover themself, whatever they do. That’s why I go through with the word and would say it, despite the embarrassment, as if I was looking at myself through a mirror, without cutting off.

I am always there and beyond, no nearer, no further. An arid field where the wind blows out of synchronisation. Or rather, the opposite of being in the right place at the right time. And this way of acting, of looking at the world, is what has given structure to my work, far from strategies, or theoretical reinforcements of others. It is the field of there and beyond, where the thought flows without the corseted necessity to make a good impression. And this is how the works come about, like a mushroom that hasn’t considered whether it is autumn or spring. The work, starting from liberty, beyond assumptions, with the contradiction of dyslexia and the blessing of chaos.

A language about diverse and changing mediums. An indefinite chronology that gives validity to works of different moments, configuring series that remain open and can be taken up again in time.

Perhaps this brings me to unclassifiable paths, in a world which gives us guidelines from birth until death.

If you don’t have life to grasp it, then what is life?

With everything, this develops at the limits, on the border of scepticism, in demystification, in indulgence… in the understanding that these things, beyond being understood, they have to be felt, grasped, and studied profoundly in order to reach the transmutation.

In a today where everything is fiction, all we are left with is fiction for us to grow.

Audio instalació Convidats

http://odeo.com/show/6659133/1522013/download/Encanteri.mp3

Audio instalació Encanteri:

http://odeo.com/show/6659133/1522013/download/Encanteri.mp3

Discografia

2007-01-08T01:39:00.000-08:00

* Discografia

*Enric Maurí Cantautor

*A partir del estiu del 2004 Enric Maurí pateix una metamorfosi intermitent com a cantautor que el porta a composar el CD Pell de princesa o Cardedeu em llaga, composat per onze temes:1.-Pell de pricesa.2.-Un instant.3.-Sense Plomes.4.-totxanes.5.-Cardedeu em llaga.6.-Cançó Lola.7.-Ritmes.8.-anestèsia.9.-Alzheimer.10.-Sonora.11.-Llop.

*Punts de venda: Revolver c/Tallers,11-13 bcn, Emperium c/ La Rambla,129 bcn. L´Escala c/ avinyó,17. Instinto, c/banys nous,5 bcn. La Gralla Granollers. El Melindro, Cardedeu. Cafè Central, Cardedeu. Va de Llibres, Cardedeu.

PELL DE PRINCESA

Vull que el dia em doni caramels

I que la glòria em caigui del cel

En caminar se´m llaguen els peus

I és que tinc pell de princesa

Ja és hora que ho tingui tot pagat

Sóc català, sóc català

Qui no té feina, el gat pentina

Qui dia passa, any empeny

Amb vistes al Montseny

Casa unifamiliar

Gran oportunidad.

Sin entrada y cómodos plazos

Vull que el dia em doni caramels

I que la glòria, la glòria em caigui del cel

En caminar se´m llaguen els peus

I és que tinc pell de princesa

Pell de princesa...................................

LLOP

Vull ser un llop

I menjar-me la caputxeta del quart cinturó

Vull ser un llop

I menjar-me la caputxeta del quart cinturó

Mama, mama, mama...

No em fa por el llop

Sinó la caputxeta del quart cinturó

Vull ser un llop

I menjar-me la caputxeta de quart cinturó

.........................

..............

au, au, au, au ...

vull ser un llop

au, au, au...